Els nostres fills es fan grans sense que puguem fer altra cosa que intentar entendre’ls i adaptar-nos a les noves situacions i relacions que se’ns presenten. I si de petits els havíem de posar a dormir amb un conte i una cançó de bressol, en l’adolescència hem d’intentar que ens deixin viure i dormir. La música sempre ha estat un bon camí per intentar-ho, no sempre amb èxit. Vaig compondre aquesta peça a la meva filla Clara, per dir-li que l’estimo i per a situacions de crisi. I espero que amb el temps em perdoni la maldat d’haver posat una mica de la seva fera en la meva música, que no és altra cosa que una forma d’amor paternal.